Dibuixos: EL PASSEIG DE VIC

PD: Fet amb la tauleta

Imatges: ENTRE DOS MONS

Concursos: AJUNTAMENT A BIGUES I RIELLS

3R CLASSIFICAT

SITUACIÓ

L’edifici del nou ajuntament s’ubica en la parcel·la d’equipament situada a la part posterior el centre cívic i cultural del Rieral. El nou edifici es connecta als edificis existents pel seu vestíbul, utilitzant com a entrada principal la que hi ha en l’actualitat. La implantació del nou edifici aconsegueix crear un únic conjunt arquitectònic i aportar alhora un caràcter singular i sobri a la institució que representa.

IMPLANTACIÓ I RELACIÓ AMB L’ENTORN

El nou ajuntament ajudarà a reforçar la situació de centralitat del municipi en aquest punt, on conflueixen els eixos d’equipaments públics i de nous creixements urbans. La seva geometria, façanes, coberta, i pati interior, evoquen el pas del riu Tenes, l’antic llit del riu i connecten simbòlica i visualment la institució amb el parc fluvial que vertebra el municipi.
El programa funcional de l’ajuntament s’organitza únicament en planta baixa. Amb aquesta estratègia d’implantació el nou edifici no entra en competència amb els edificis existents, sinó que els posa en valor actuant com a basament. Alhora aconsegueix generar dos nous accessos des de sud-est i sud-oest, generant dos grans patis entre el nou ajuntament, el centre cívic i la sala polivalent. L’execució del projecte és fàcilment executable en dues fases.

ARQUITECTURA I REPRESENTATIVITAT

El projecte proposa una nova tipologia d’ajuntament, per un nou mo del de societat. La seva organització en planta baixa i entorn d’un pati central accentua la transparència i eficiència en la gestió municipal, sense jerarquitzar el espais que el conformen. El cor de l’edifici és un gran buit que evoca l’arquitectura dels antics claustres i una visió espiritual de la vida.
El balcó de l’ajuntament se situa en planta coberta, fugint de la seva tipologia i situació habituals, per situar-lo més proper el mon de les idees, com a balcó que mira l’horitzó, com a espai de reflexió i de comunicació. El balcó es converteix en el símbol representatiu del govern de la ciutat.

DISTRIBUCIÓ INTERIOR

S’ha projectat un edifici de planta lliure, baix i compacte, que minimitza la construcció de circulacions i evita la duplicitat de serveis que comportaria una organització en més d’una planta, resultant una òptima relació entre superfícies útils i construïdes. El projecte proposa un esquema en el que els despatxos tancats se situen paral·lelament a les façanes exteriors i els llocs de treball oberts entorn del pati central. La seva estructura sustentada amb pocs pilars, les façanes contínues amb una única finestra recorrent tot el perímetre i la racionalitat organitzativa han estat dissenyades per donar una gran flexibilitat de distribució i adaptar-se amb facilitat a futures necessitats.
La biblioteca podrà convertir la seva actual sortida d’emergència en una sortida a la coberta enjardinada. Les dues escales d’emergència existents en l’actualitat,  s’eliminaran per fer una única escala embeguda dins del nou edifici.

Escrits: LA CIUTAT I LES RAMBLES

 

Costa definir el que és una ciutat.

A primer cop d'ull una ciutat és un gran conjunt. A dins hi trobem persones, cultures, serveis, edificis, comunitats, carrers, barris, lleure, negocis, centres de culte, parcs, etc. Però més enllà de la simple agrupació, la ciutat és un element vertebrador. Un punt de trobada que permet la relació entre els diferents elements esmentats en un mateix espai físic.

En resum; La ciutat és un gran nexe.

A partir d'aquesta breu reflexió, intentarem, durant els propers mesos, analitzar la nostra ciutat: Vic. I ho farem a través del seu urbanisme. Reflexionarem sobre Places, Passejos/Rambles, Els eixamples (els creixements de la ciutat), parcs, equipaments i la relació de la Ciutat amb el Riu. En descobrirem les virtuts i mancances. Destacant-ne els encerts i intentant donar solució als errors.

I per iniciar-nos en algun tema, potser és escaient començar parlant d'un que properament serà reformat: Les Rambles i concretament, el cinturó de l'antiga muralla de Vic.

A les ciutats, les rambles tenen sovint el seu origen com una resposta a un problema urbanístic greu de l'entorn. Com exemples tres casos breument explicats:

El Primer; és el cas d'aquelles Rambles que neixen en rieres, com les de Barcelona i el Maresme. Rieres, que cada cert temps, i com a resultat de les pluges, tenien una gran crescuda d'aigua. Eren carrers que havien de tenir una certa amplada, sense grans obstacles en el seu curs que poguessin provocar colls d'ampolla. I que amb el temps van acabar quedant dins l'entremat, cada com més dens de la ciutat, com els únics carrers amples i rectes que hi havia. Amb el pas dels anys i el cobert de les rieres i les canalitzacions de les aigües pluvials, es van anar transformant en passejos i eixos principals de la ciutat. És el cas del passeig Pep Ventura.

El segon; és el cas d'aquelles Rambles que apareixen com elements connectors entre les ciutats antigues, emmurallades, i els eixamples que es construeixen pel voltant durant l'època contemporània. Són eixos que permeten connectar els antics carrers de creixement orgànic del medieval, amb els nous carrers de disposició racional i quadriculada, dels eixamples moderns. I que com a conseqüència de les necessitats de mobilitat dels vehicles, apareixen com a carrers amples i sovint amb un alt grau d'enjardinament. És el cas de les Rambles de Vic.

El tercer; és el cas d'aquelles carreteres principals, que a mesura que la ciutat les va anar incorporant com a carrers, es van anar transformant en eixos principals. Carreteres amples amb espai suficient per aparcaments, que mica en mica, van quedar incorporades dins la ciutat. Amb el temps la densitat de pas de vehicles va baixant com a conseqüència de la urbanització de nous carrers o variants de circumval·lació, i aquelles carreteres esdevenen carrers molt amples o passejos. Aquest és el darrer cas que tenim a Vic: el del passeig de la Generalitat, la carretera de Barcelona o l'avinguda dels països catalans.

Amb tots tres casos, la resultant d'un problema Urbanístic greu, és un passeig agradable i pol d'atracció pel ciutadà.

A Vic les diferents rambles i passejos s'han anat consolidant al llarg de molts anys. Però darrerament hem tingut actuacions en dos d'ells, que han tingut gran repercussió, obtenim resultats ben diferenciats. Prenem-los d'exemple per a les properes obres que es faran a les rambles. Són el cas de les actuacions fetes al passeig de la Generalitat, i la reforma integral portada a terme a la Rambla del Passeig.

En el primer cas es tracte d'unes reformes puntuals, a la cruïlla del Passeig amb el Carrer Bisbe Strauch. Són unes actuacions que han permès un eixamplament de les voreres , l'aparició d'una plaça de descongestió del Passeig, i que han transformat el Carrer Bisbe Strauch, en un passeig agradable, que organitza el barri. Si mirem al detall l'actuació ens adonarem que sense plantejar una gran reforma, s'ha aconseguit una millora clara. On no s'ha produït un trencament amb la realitat existent, sinó que hi ha hagut una actualització del que era. Amb un plantejament molt més modern del que han de ser els eixos centrals dels barris, i on el vianant és prioritari respecte el vehicle. Que el resultat és bo, és una evidència que s'observa immediatament amb el simple fet de passejar-s'hi. Les botigues i locals mica en mica es van ocupant. I el que era un entorn caigut en decadència ha canviat cap a un barri viu ple d'activitat.

El segon cas és just el contrari. El passeig es va dur a terme una reforma integral. On l'aparcament subterrani, va definir la posterior urbanització del Passeig. Que un passeig quedi supeditat a un aparcament és com que un quadre quedi supeditat a la mida d'un pinzell. L'eina no pot ser que defineixi el contingut de l'obra. Tant les calçades com les voreres estan fora d'escala. No s'ha sabut donar resposta als dos nivells existents. On les botigues i locals hi surten clarament perdent. I on la majoria de locals amb sol (els que donen a Sud) i que per tant són ideals per a bars i restaurants, han de creuar el carrer per poder arribar a les seves respectives terrasses. L'arbrat no fa la seva funció (l'arbrat en un passeig ha de fer ombra a l'estiu, i ha de permetre el pas del sol a l'hivern) i a més no segueix el ritme dels edificis existents del passeig, sinó que n'estableix un de nou (probablement un que segueix la lògica de l'aparcament). No cal que parlem tampoc del despropòsit de les brosses o el que s'ha fet a la Plaça inexistent de Santa Clara. El resultat és, aquí, també evident. On el nombre de locals vuits puja i l'entorn cada cop sembla més desairat.

Sent conscients d'aquests dos exemples, la proposta per les obres d'adequació i millora de les Rambles, es planteja com un repte molt interessant que no pot tenir una resposta única. Sinó que seria bo que es definís clarament quina és l'ús de les diferents Rambles, i es pogués desenvolupar una resposta adequada a cada cas. Sense deixar de ser unitària (les rambles són continues), però que en definitiva s'entengui, es guiï i es millori una realitat que difícilment pot canviar. El portalet per exemple, mai tindrà el doble de locals, ja que un dels costats és una muralla. I per tant el seu tractament serà quasi segur asimètric. El cas de la rambla del Bisbat és totalment diferent. Ja que aquí els locals són totalment inexistents i es la confluència entre la Rambla de la Muralla i la produïda pel riu. Sense saber com acabarà el tema de les adoberies, és fàcil pensar que aquesta rambla només es pot entendre com a un passeig (un lloc per passejar-hi). I les Rambles de Sant Domènec i Hospital són carrers que tenen un gran nombre de locals i que són amples. Però que com a conseqüència d'una excessiva frondositat dels seus arbres, unes voreres massa estretes i un excés de circulació de vehicles rodats, no és agradable passejar-s'hi. En aquest darrer cas segur que serà clau la solució que es prengui a la Plaça/Cruïlla amb el carrer Doctor Junyent. Element que potser passarà a ser un futur centre tensió urbanística. Es desenvolupi d'una manera o d'una altra al final el que queda clar, és que el més important alhora de fer un carrer, és pensar en qui l'ha d'utilitzar, siguin veïns, ciutadans o negocis.

Projectes: ENTRE 2 MONS

Podríem dir de Barcelona que és la ciutat de les mil cares.
La ciutat dels mil recorreguts amb mil anys d'història directe i edificada.
Perdre's pel Raval. El Born. Banyar-se per Gràcia. L'eixample Esquerra i la Dreta. Els parcs amb laberint i els de Barri. Rambla amunt, Rambla avall. La platja de la Barceloneta. Nits d'estiu o dies d'hivern. Vesprades de festeig.

Barcelona és la ciutat del cotilla mallada i apretada. Que organitza però no imposa.
On dins dels seu ordre, ha permès la interpretació i la reinterpretació del si mateixa.
Una ciutat sap adaptar-se a la seva realitat cultural i històrica. Amb cintura i menestralia.

Al Poblenou, actualment, hi trobem la última de les seves cares. Aquella que és la reinterpretació del seu passat industrial, i on cada illa que es reedifica, amaga una sorpresa.
En certa manera, és com el Mag, que ensenya, però no deixa entendre. I juga amb la imaginació de l'espectador que atent gaudeix amb l'espectacle
.

“Entre dos Mons” és una proposta que vol crear sorpresa.
Partint de la idea que al Poblenou cada illa d'eixample és un món, es proposa un recorregut interior que no tingui res a veure amb el del seu entorn immediat.
A través d'un pas petit que connecta dues places, s'organitza el programa donat. El carrers del voltant doncs, passen a ser la façana posterior, i el pas interior és la façana principal.
D'aquí el projecte juga a vestir aquest recorregut i les places, a través dels ritmes de façana i les altures. L'ús d'un sol material (el formigó) evita les estridències.

Es pretén un recorregut que agradi, però que no embafi ni afarti. Sinó que esdevingui un espectacle lleuger que faci somriure.
Sense parafernàlia ni crits.
Res per aquí, res per allà. Silenci. I un fort aplaudiment.

 

Concursos: TORNARE A CAMINARE

Hi ha indrets que tots coneixem. Formen part de l'imaginari popular. De llibres, contes i pel·lícules. Encara que no hi haguem estat...

…San Gimignano…

A la distància, al cim d'un turó; les Torres, que descansen sobre un sòcol de pedra; la muralla.

Caminant per Via Giovanni, la Piazza Cisterna, la Comune i la Piazza Duomo. Caminant per Via Romite, la Piazza Sant'Agostino i la Chiesa di Sant'Agostino. Un laberint d'elements arquitectònics i culturals que se sobreposen, apareixent per sorpresa, com un gran espectacle d'il·lusionisme. “Res per aquí, res per allà. I sorpresa!”. La Torre Grossa, la Colegiata...

I en aquest lloc tan excepcional, surt una oportunitat per un gran truc final.

Amb la construcció de la nova carretera de circumval·lació, l'antic eix de la Via dei Fossi s'ha de replantejar.

Un nou recorregut pels habitants del poble. Un gran passeig.

Es proposa la construcció de dos grans aparcaments als extrems de la Via. Aquests concentraran els vehicles, i permetran l'alliberament de cotxes del nou recorregut.

El passeig neix a l'extrem sud (Porta San Giovanni) i acaba a l'extrem Nord (Sant'Agostino). Es desenvolupa com un recorregut que s'adapta a la topografia existent. Amb aquest moviment sinuós, permet l'adequació de cada porta i finestra que té la Muralla, així com l'arribada dels camins i la millora de la relació amb el cementiri. Per tal d'enriquir el recorregut, a més, s'hi ha adaptat un programa de Tallers, una comissaria de policia, un escenari i un gran mirador.

El recorregut - el gran mirador.

Un gran mirador a l'entorn de San Gimignano, però també a la muralla i la Vila. Com un espectacle complet. Que sorprèn i deixa passar. “Res per aquí, res per allà”. Tornem a Caminar.

Plànols: BRUXELLES BRANDNEW