VENÈCIA I LA CIUTAT DE ZORA

 

- el silenci es trenca...

Més enllà de les grans muntanyes,
on el mar és estret com un tap,
hi ha l’única ciutat enllestida del món,
l’única que s'ha acabat.

Aquesta ciutat no té solars per construir
o parterres que s'han d’arreglar.
Tampoc té habitatges per ocupar
o parets que restin per pintar.

Bri d'herba és estranya,
és una ciutat on tot definit ja ha estat,
on ja no hi queda mà de natura
on ja no hi queda espai pel nou format.

- i va somriure...

Venècia, és així com es diu la ciutat, és un trencaclosques,
on totes les peces ja es van col·locar.
Ja no hi ha res que balli o falti,
ja que a la caixa ja no hi roman cap peça per situar.

Aquesta ciutat, igual que la ciutat de Zora,
a la memòria queda estant.
Punt per punt, el savi la recorda, recorrent-la,
només tancant els ulls i imaginant.

Tots els seus carrers són diferents
connecten amb places vives per carnaval
No hi ha calçades o arbres que canviïn amb el temps,
sinó que el construït és el límit, i el límit és un canal.

- i ara més serio...

A diferència de Zora, però,
la ciutat és viva, és canviant.
No en la forma ni els edificis,
sinó en els seus amfibis habitants.

De la mateixa manera que l'home ocupava la cova,
el venecià ocupa el manglar.
La gent hi neix, creix i mor. Ocupa i buida.
Sense voler canviar-la, sense voler-s'hi imposar.

A Venècia, però el viatger és salmó de pas 
un estranger no si voldrà quedar.
Els carrers són estrets i les parets altes,
i quan hom la recorre sent que no en forma part.

La ciutat a la marisma, el peix al seu cau.
Invisibles criatures hi habiten,
peixos, edificis i venecians
Ella no canvia, és el que era i així es quedarà.

Jaume Colomer

Escrits: PALABRAS A LOS ALUMNOS DE ARQUITECTURA

“Ni mas, ni menos... Solo arquitectos”

Cruel i breu temporalitat. Bonica i càlida existència. La combinació, porta a gaudir la tristor: Melancolia.

Recursos comuns als escrits d'Alejandro del Sota. Sempre reflexius. Sempre directes. On res no sobra ni fa falta.

Humils.

Quanta humilitat a la seva arquitectura. Quanta persona després de l'arquitecte.

En aquest cas una reflexió atemporal i d'època sobre l'arquitectura.

Aprofitant la conferència de promoció d'un grup de nous arquitectes, desgrana la professió i el fet, i demostra passió, admiració i sobretot respecte.

Partint de l'idea que tots els arquitectes, sempre volen ser nous, relaciona l'arquitectura (com a fet) al seu temps. Les necessitats, el respecte per l'entorn, la vida de pròpia de l'obra i de les obres dels arquitectes propers, són el límit i els requisits; allò que permet a l'arquitectura ser solució i aportació.

Per contra la professió com una reflexió Eterna, sense temps, però d'època. On cada arquitecta és la resposta al seu moment, amb eines i materials destemporals, i que per tant iguala a tots. No hi ha edats, sinó present. Encara que l'experiència suma.

Durant tot el text és present la relació entre vida i mort, ocupació i vuit. I és probablement en aquest fet, on crea l'advertència: LES VOSTRES OBRES US SOBREVIURANT, APRENEU A MADURAR-LES PERQUÈ HAURÀN DE CONVIURE I OCUPAR.

I tota aquesta reflexió, explicada dos cops. Amb dos llenguatges. Dos temps. Dos Presents. Dues realitats de dos arquitectes, que creien i deien el mateix. Perquè si dius les coses dues vegades, és més probable que quedi.

Res no sobra ni fa falta. Humilitat contra mediocritat. Tant arquitecta després de la persona. Tanta ARQUITECTURA després de l'individu.

Procés: PROVES DE COLOR

Escrits: EL PROJECTE DE CIUTAT. 22@ AL POBLENOU

ORIOL CLOS COSTA Arquitecte en cap de l’Ajuntament de Barcelona. Dins el mateix Ajuntament ha estat director de Plans i Projectes Urbans i director d’Urbanisme de la societat municipal 22@bcn, SA. Ha impartit també docència en urbanisme a l’ETSAB entre el 1990 i el 2002. (http://www.cccb.org/ca/autor-oriol_clos-35129)

(http://w3.bcn.es/)

La conferència “El projecte de cuitat. 22@ al Poblenou” va ser una xerrada oberta i amena on l’Oriol Clos va exposar la seva experiència com a director d'urbanisme del 22@ en forma de reflexions; Tan de la feina realitzada, com de les seves expectatives per a l’urbanisme. Fent referències constants a l’escola francesa, va iniciar la conferència amb aquesta reflexió: ”L’arquitecte és part del temps. A vegades va una mica per darrera. A vegades una mica per davant (i li toca tirar del carro), però sempre ha d’intentar està lligat al seu temps.” Amb aquesta frase contextualitzava la realitat oportunista del model 22@. L’objecte del qual és la construcció i desenvolupament del districte tecnològic i financer de Barcelona. Una obra que sens dubte, era necessària per Barcelona, veient com s’estaven movent la resta de capitals Europees. A partir d’aquí i ajudat per una guia de “noms + conceptes” va anar desgranant  tot el procés de projecció i execució del barri. En certa manera la seva explicació va anar viatjant en tot moment entre el Pedagog i el Polític, entenent que entremig s’hi troba d'Urbanista o l’Arquitecte, i deixant clar que en el seu càrrec havia de fer les 4 coses a la vegada. D’aquesta manera, i a través d’aquestes línies hom aprofita per escriure la guia i algunes de les frases que considero més representatives del que va dir:

Poblenou: Reciclatge Lloc Oportunitat Procés Transformació Temps Flexibilitat Intensitat Densitat Mixta Col·lectiu Figura Escala Estructura Forma Eines Infraestructura Permanència Espai públic Teixit Eixample Carrer Complex

“La ciutat té una inèrcia, no pot modificar la seva realitat. I per tant no escollim el model Urbà. El model urbà no existeix.” “S’ha de ser oportunista per fer ciutat” “La ciutat és una conversa. Si vols parlar-hi, opinar-hi o guiar-hi, primer has d’escoltar i quant saps ca on va la conversa, aleshores és el moment d’obrir la boca.” “La unitat de l'eixample, és la cantonada, l’illa és la conjunció de 4 unitats”

Notes i Biografia: Va explicar que la seva idea pel cementiri del Poblenou, era que es convertís en un cementiri transitable, com són molts dels cementiris francesos. Per això l’espai verd projectat a la nostra parcel·la, per l’ajuntament de Barcelona, formava un passeig cap al mur del cementiri. Aquesta idea la va considerar desestimable perquè no s’adaptava a la realitat dels costums d’aquí. Va explicar anecdòticament que 22@ s’escriu amb la mateixa tecla al teclat Qwerty, versió espanyola. Bibliografia recomanada: Los Nuevos principios del Urbanismo. Barcelona: Transformació, plans i projectes.

Pensaments: IRATI

Manifest.

Voluntat de molts.

Voluntat?

Llarga escalada a l'universitat. Sense manifest, sense voluntat. Màquines automàtiques (mai autònomes) de la cadena de muntatge.

Capità Eteri. La màquina sense el capità...

Where is my cane, daddy?

Camina, ara que pots caminar.

Perdre’t ara que et pots trobar.

 

Sota els arbres d'Irati.

 

Terra mai trepitjada. Que no et trepitgin les passes. Trepitja fort que quedi empremta.

Adaptar-se, integrar-se, diluir-se...

Manifest?

Voluntat d'algú. Voluntat per ser algú.

Pensaments: TEMPS I ARQUITECTURA

M’agradaria imaginar una casa on tot habitant en passés a formar part. Una casa que cada nou inquilí la refés, la reconstruís… o la construís… I amb cada reconstrucció quedés sempre un element de totes les vides anteriors. Com menhirs. Elements que ajudessin a definir la nova construcció. Vestigis de qui hi va viure abans. Fonament sobre fonament. Com creixeria? Com envelliria?   Qui era? Què era? Com s’entén? quan el primer habitant hagués mort 200 anys abans?   Què queda?   Quedes Tu

Imatges: HAYAO MIYAZAKI

font: http://www.risingsunwatches.com/