L’ARQUITECTURA ÉS TOT ALLÒ CONSTRUÏT QUE RELACIONA L'ESPAI MÍNIM AMB L'ESPAI TOTAL.
És a dir, cada projecte arquitectònic té dues escales: la referent a l’individu i la referent al seu entorn.
Atenent aquestes dues premisses, hom pot creure que qualsevol treball arquitectònic podria desenvolupar-se sense perill de trobar-se fora d’escala.
O potser no?
La conferència presentada per en Ramon Maria Puig i Andreu, el Divendres 25 de gener del 2008, era una breu reflexió sobre el paisatge i la percepció que tenim d’aquest.
D’una manera molt ben argumentada va demostrar que, al llarg de la història, l’home ha modificat la manera de percebre el seu entorn.
En la nostre societat es pot observar d’una forma clara, si prenem com a exemple les representacions que apareixen al llarg de les diferents èpoques de l’art. D’aquesta manera veiem que, en el romànic, per exemple, els paisatges de fons, a les pintures, no existeixen i se substitueixen per un color homogeni; I en el Gòtic, aquests mateixos paisatges, passen a ser un seguit de símbols desproporcionats, que no reflecteixen, de cap manera, un entorn real.
Ja molt més contemporani als temps actuals, també va citar els projectes duts a terme al nostre país durant els anys seixanta i setanta. Projectes que ara ni tant sols es valorarien per la seva destrucció de l’entorn, com el projecte de Torre Valentina d’en Coderch, però que s’entenien com a correctes a la cultura d’aleshores.
A vegades caminant per un carrer llarg, ample i recta, em pregunto a quina distància estic centrant l’atenció del que m’envolta. Mai és més de 30 metres. Aleshores aixeco la vista, i procuro mirar fins al final del carrer. I de cop aquell carrer que tenia només 30 metres de profunditat es transforma, i modifica la seva escala.
I ÉS QUE MENTRE L’ESPAI MÍNIM ÉS OBJECTIU, L’ESPAI TOTAL SEMPRE SERÀ SUBJECTIU.
Entrades
