Escrits: PALABRAS A LOS ALUMNOS DE ARQUITECTURA

“Ni mas, ni menos... Solo arquitectos”

Cruel i breu temporalitat. Bonica i càlida existència. La combinació, porta a gaudir la tristor: Melancolia.

Recursos comuns als escrits d'Alejandro del Sota. Sempre reflexius. Sempre directes. On res no sobra ni fa falta.

Humils.

Quanta humilitat a la seva arquitectura. Quanta persona després de l'arquitecte.

En aquest cas una reflexió atemporal i d'època sobre l'arquitectura.

Aprofitant la conferència de promoció d'un grup de nous arquitectes, desgrana la professió i el fet, i demostra passió, admiració i sobretot respecte.

Partint de l'idea que tots els arquitectes, sempre volen ser nous, relaciona l'arquitectura (com a fet) al seu temps. Les necessitats, el respecte per l'entorn, la vida de pròpia de l'obra i de les obres dels arquitectes propers, són el límit i els requisits; allò que permet a l'arquitectura ser solució i aportació.

Per contra la professió com una reflexió Eterna, sense temps, però d'època. On cada arquitecta és la resposta al seu moment, amb eines i materials destemporals, i que per tant iguala a tots. No hi ha edats, sinó present. Encara que l'experiència suma.

Durant tot el text és present la relació entre vida i mort, ocupació i vuit. I és probablement en aquest fet, on crea l'advertència: LES VOSTRES OBRES US SOBREVIURANT, APRENEU A MADURAR-LES PERQUÈ HAURÀN DE CONVIURE I OCUPAR.

I tota aquesta reflexió, explicada dos cops. Amb dos llenguatges. Dos temps. Dos Presents. Dues realitats de dos arquitectes, que creien i deien el mateix. Perquè si dius les coses dues vegades, és més probable que quedi.

Res no sobra ni fa falta. Humilitat contra mediocritat. Tant arquitecta després de la persona. Tanta ARQUITECTURA després de l'individu.

Procés: PROVES DE COLOR

Escrits: EL PROJECTE DE CIUTAT. 22@ AL POBLENOU

ORIOL CLOS COSTA Arquitecte en cap de l’Ajuntament de Barcelona. Dins el mateix Ajuntament ha estat director de Plans i Projectes Urbans i director d’Urbanisme de la societat municipal 22@bcn, SA. Ha impartit també docència en urbanisme a l’ETSAB entre el 1990 i el 2002. (http://www.cccb.org/ca/autor-oriol_clos-35129)

(http://w3.bcn.es/)

La conferència “El projecte de cuitat. 22@ al Poblenou” va ser una xerrada oberta i amena on l’Oriol Clos va exposar la seva experiència com a director d'urbanisme del 22@ en forma de reflexions; Tan de la feina realitzada, com de les seves expectatives per a l’urbanisme. Fent referències constants a l’escola francesa, va iniciar la conferència amb aquesta reflexió: ”L’arquitecte és part del temps. A vegades va una mica per darrera. A vegades una mica per davant (i li toca tirar del carro), però sempre ha d’intentar està lligat al seu temps.” Amb aquesta frase contextualitzava la realitat oportunista del model 22@. L’objecte del qual és la construcció i desenvolupament del districte tecnològic i financer de Barcelona. Una obra que sens dubte, era necessària per Barcelona, veient com s’estaven movent la resta de capitals Europees. A partir d’aquí i ajudat per una guia de “noms + conceptes” va anar desgranant  tot el procés de projecció i execució del barri. En certa manera la seva explicació va anar viatjant en tot moment entre el Pedagog i el Polític, entenent que entremig s’hi troba d'Urbanista o l’Arquitecte, i deixant clar que en el seu càrrec havia de fer les 4 coses a la vegada. D’aquesta manera, i a través d’aquestes línies hom aprofita per escriure la guia i algunes de les frases que considero més representatives del que va dir:

Poblenou: Reciclatge Lloc Oportunitat Procés Transformació Temps Flexibilitat Intensitat Densitat Mixta Col·lectiu Figura Escala Estructura Forma Eines Infraestructura Permanència Espai públic Teixit Eixample Carrer Complex

“La ciutat té una inèrcia, no pot modificar la seva realitat. I per tant no escollim el model Urbà. El model urbà no existeix.” “S’ha de ser oportunista per fer ciutat” “La ciutat és una conversa. Si vols parlar-hi, opinar-hi o guiar-hi, primer has d’escoltar i quant saps ca on va la conversa, aleshores és el moment d’obrir la boca.” “La unitat de l'eixample, és la cantonada, l’illa és la conjunció de 4 unitats”

Notes i Biografia: Va explicar que la seva idea pel cementiri del Poblenou, era que es convertís en un cementiri transitable, com són molts dels cementiris francesos. Per això l’espai verd projectat a la nostra parcel·la, per l’ajuntament de Barcelona, formava un passeig cap al mur del cementiri. Aquesta idea la va considerar desestimable perquè no s’adaptava a la realitat dels costums d’aquí. Va explicar anecdòticament que 22@ s’escriu amb la mateixa tecla al teclat Qwerty, versió espanyola. Bibliografia recomanada: Los Nuevos principios del Urbanismo. Barcelona: Transformació, plans i projectes.

Pensaments: IRATI

Manifest.

Voluntat de molts.

Voluntat?

Llarga escalada a l'universitat. Sense manifest, sense voluntat. Màquines automàtiques (mai autònomes) de la cadena de muntatge.

Capità Eteri. La màquina sense el capità...

Where is my cane, daddy?

Camina, ara que pots caminar.

Perdre’t ara que et pots trobar.

 

Sota els arbres d'Irati.

 

Terra mai trepitjada. Que no et trepitgin les passes. Trepitja fort que quedi empremta.

Adaptar-se, integrar-se, diluir-se...

Manifest?

Voluntat d'algú. Voluntat per ser algú.

Pensaments: TEMPS I ARQUITECTURA

M’agradaria imaginar una casa on tot habitant en passés a formar part. Una casa que cada nou inquilí la refés, la reconstruís… o la construís… I amb cada reconstrucció quedés sempre un element de totes les vides anteriors. Com menhirs. Elements que ajudessin a definir la nova construcció. Vestigis de qui hi va viure abans. Fonament sobre fonament. Com creixeria? Com envelliria?   Qui era? Què era? Com s’entén? quan el primer habitant hagués mort 200 anys abans?   Què queda?   Quedes Tu

Imatges: HAYAO MIYAZAKI

font: http://www.risingsunwatches.com/

Imatges: POEMA VISUAL

Primera portada de’n Cesc a Cavall Fort.

Font: vinyetes.blogspot.com

Imatges: VISTES D’OCELL

Imatges: BARCELONA

Autor: Oriol Colomer i Costa

Escrits: ARQUITECTURA SEXUAL

És curiós que tot sovint, quan som preguntats per les nostres fantasies sexuals, enlloc de parlar i descriure a la dona o l’home ideal, parlem del lloc on voldríem que es materialitzés aquesta fantasia.

Exceptuant els casos més inversemblants, podríem classificar l’arquitectura relacionada amb el sexe (l’anomenarem arquitectura sexual) en dos grans blocs: Aquells espais mínims on els dos amants prenen un total i únic protagonisme; o aquells que semblen està dissenyats per rendir un culte a l’acte sexual.

En el primer cas podríem posar d’exemple un lloc àrid, desèrtic.

Imaginem una casa d’estil Eivissenc.

Igual que les cases tradicionals de la zona, seria blanca, arrebossada de calç, la coberta plana, la fusteria de fusta pintada de color verd o blau marí i el paviment interior compost de petites lloses de marès. El dormitori principal tindria un balcó encarat a est, amb unes cortines blanques i semitransparents que arribarien fins a tocar el terra. Un llit recolzat pel capçal contra la paret que donaria a nord i amb els llençols desfets, igualment blancs. En aquesta habitació només el moviment cíclic d’un ventilador i l’onejar de les cortines et permetrien adonar-te que aquí el temps tampoc es para.

En un lloc així, dos amants es tindrien exclusivament l’un a l’altre. Aquí, indret remot i deixat de la mà de Déu, podríem situar durant un instant el centre de l’univers, un punt on el temps i la resta del món no existirien. Allà, i a la resta de l’univers, serien aquells dos cossos suats i encapritxats en esdevenir un de sol, els protagonistes de tot, el tot.

Una platja deserta, un refugi de muntanya, una cabana al mig del bosc pròxima a una cascada... Tots aquests són exemples d’altres espais on el centre, l’element principal, seria la parella, un món creat pels dos.

En el segon cas, podríem imaginar una cambra amb una llum molt tènue, de planta rodona, sense finestres, no és important la seva ubicació en el món. Un llit també rodó, situat al centre de l’habitació. A un metre d’alçada i formant part de la paret, una immensa peixera abraçaria i il·luminaria l’espai interior, de la mateixa manera que una mà deixa passar la llum per entremig dels dits. Llum de clars i obscurs, tènue però amb espurnalls d’intensitat, que els peixos i l’aigua modificarien constantment. Podríem fins i tot arribar a imaginar un mirall al sostre, damunt del llit, o un armari ple d’artilugis de dubtosa eficàcia, comprats a sex-shops d’arreu, o decoració de mobles amb motius erògens.

Aquesta descripció, encara que podria recordar algun dels coneguts motels de carretera amb llits vibratoris Nord Americans, resulta ser per a molts un temple dedicat al sexe, una església de culte a la pràctica més viva, per la vida, de la nostra vida.

En ambdós casos la parella és la protagonista principal de la fantasia, encara que és indubtable que aquesta pren forma gràcies a l’arquitectura que la composa.

Memòria: BARRI CANVIAT

Un terreny gran.

Un terreny on es poden dur a terme activitats.

Moltes activitats.

Tantes que no càpiguen al terreny.

Un terreny definit pel terreny; no per l'activitat.

I aleshores; una infraestructura que permet el canvi constant de l'ús. Que permet totes les activitats. Que no crea murs o tanques, sinó possibilitats per ocupar l'espai.

Aquest era el nostra objectiu. El canvi constant d'un terreny definit en el perímetre, no en l'àrea d'ocupació. Volíem que el terreny fos l'element sagrat. Aquell que no podia ser canviat. I que la infraestructura ens ajudés a ocupar-lo i a buidar-lo segons la necessitat.

Després, per explicar-lo, una proposta. Un programa. Com hauria pogut ser qualsevol altre. Uns allotjaments per a un seguit de famílies desplaçades de barris marginals de Barcelona. Un programa que ocuparia part de l'espai durant anys però que combinaria amb petits programes temporals. Que durarien dies o hores.

“Que hi és i no hi és – és Barcelona - l'ombra a l'escenari que diu el just, sense més, sense menys. Sorprèn i deixa passar. Res per aquí, res per allà... Queda la sensibilitat, la cultura i l'humor i el virtuosisme del mag; tant més virtuosa quanta menys arquitectura”.