- el silenci es trenca...
Més enllà de les grans muntanyes,
on el mar és estret com un tap,
hi ha l’única ciutat enllestida del món,
l’única que s'ha acabat.Aquesta ciutat no té solars per construir
o parterres que s'han d’arreglar.
Tampoc té habitatges per ocupar
o parets que restin per pintar.Bri d'herba és estranya,
és una ciutat on tot definit ja ha estat,
on ja no hi queda mà de natura
on ja no hi queda espai pel nou format.
- i va somriure...
Venècia, és així com es diu la ciutat, és un trencaclosques,
on totes les peces ja es van col·locar.
Ja no hi ha res que balli o falti,
ja que a la caixa ja no hi roman cap peça per situar.Aquesta ciutat, igual que la ciutat de Zora,
a la memòria queda estant.
Punt per punt, el savi la recorda, recorrent-la,
només tancant els ulls i imaginant.Tots els seus carrers són diferents
connecten amb places vives per carnaval
No hi ha calçades o arbres que canviïn amb el temps,
sinó que el construït és el límit, i el límit és un canal.
- i ara més serio...
A diferència de Zora, però,
la ciutat és viva, és canviant.
No en la forma ni els edificis,
sinó en els seus amfibis habitants.
De la mateixa manera que l'home ocupava la cova,
el venecià ocupa el manglar.
La gent hi neix, creix i mor. Ocupa i buida.
Sense voler canviar-la, sense voler-s'hi imposar.A Venècia, però el viatger és salmó de pas
un estranger no si voldrà quedar.
Els carrers són estrets i les parets altes,
i quan hom la recorre sent que no en forma part.La ciutat a la marisma, el peix al seu cau.
Invisibles criatures hi habiten,
peixos, edificis i venecians
Ella no canvia, és el que era i així es quedarà.Jaume Colomer
Entrades
