diumenge, 16 de novembre del 2008

dimecres, 12 de novembre del 2008

Escrits: CIUTAT TRENCACLOSQUES

Puzzle 2 JaumeColomerCosta

Amb la ciutat de Barcelona o l'Illa de Manhattan és on trobem més clara aquesta metàfora.
Les dues estan clarament delimitades pels accidents geogràfics (mar i muntanyes). Igual que en un trencaclosques, aquests accidents acoten la ciutat a només definir què passa a l'interior.

  • Sempre comences pel perímetre, és la part més senzilla. Després alguns elements característics o referències per situar-los al joc. I finalment mica en mica se li va donant forma i es va omplint.

...es va omplint...
Igual que a la ciutat. On a vegades fem enqueixar dos edificis que no es corresponen. Dues peces, que en aquell moment creiem que lliguen, però que més endavant haurem de rectificar.

I és aquesta la ciutat trencaclosques; la que es va fent mica en mica, i a vegades toca rectificar.
Esperem que el joc no s'acabi.

Jaume Colomer Costa

diumenge, 9 de novembre del 2008

Arquitectes: FRANCESC JOAN BARBA I CORSINI

F.J. Barba Corsini
"In memoriam" (Elsabeth produccions, Col·legi d'Arquitectes).

dijous, 6 de novembre del 2008

dimecres, 5 de novembre del 2008

Imatges: POEMA VISUAL

Interpretació Saarinen

Alejandro de la Sota

Interpretació gràfica d'un text de Saarinen

dimarts, 4 de novembre del 2008

Escrits: COLORS

BLAU - TARONJA - MARRÓ - GROC - VERD - VERMELL - NEGRE - LILA - GRIS - BLANC - MARÍ - VIOLETA - MALVA - ROSA - GRANATE - OCRE - BEIX - MORAT - TURQUESA - INDI

dilluns, 3 de novembre del 2008

Pensaments: EL MOLL DE PESCADORS - BARCELONA

Passejar.
Passejar és caminar observant, gaudint.
Passejar per Barcelona.
Barcelona, una o més d'una?
Hi ha tantes Barcelones com maneres de Passejar-la.
Perdre's pel Raval o el Born. Banyar-se de Gràcia.
L'Eixample. Aquesta no es passeja – 20 anys per tornar a casa sense Feacis.
Els Parcs... El Parc Güell. Els Jardins d'Horta. Nits d'estiu, dies d'Hivern. Vespres Fastejant.
Caminar la Platja de la Barceloneta. Caminar la Carretera de les Aigües. Caminar.
Passejar és caminar gaudint. Gaudí a Barcelona. Passejar a través de la seva Obra, Barcelona.
Montjuïc.
Barcelona, la ciutat entre les dues muntanyes, que s'obra al mar com un rierol que la desemboca.
Estreta obertura pels carrers del Raval. El Poblenou queda lluny. L'Hospital del mar.
I en aquest estret final, el Port Esportiu i un Moll de Pescadors.
Un final embotit on fins ara només s'hi treballada. Antigament era part de la ciutat. Ara la ciutat va a un altre ritme i el moll ja no la mira.
No es miren, No hi ha diàleg.
Aquesta és la nostra feina. Fer que tornin a parlar-se. Una nova Barcelona, una nova manera de passejar. Sense ser artificial com la Rambla.
Perquè quan passeges un lloc, el camines i el gaudeixes. En descobreixes els racons, i en guardes el que més t'interessa.
Igual que el que escriu, igual que el que projecte. Passejant per les idees, buscant el que li interessa en els racons d'un pensament.
Jaume Colomer i Costa

dimarts, 21 d’octubre del 2008

dilluns, 13 d’octubre del 2008

Arquitectes: JOSEP LLINÁS

Madrid, 9 de enero de 1996

A veces la amistad llega antes como eco de lo que hacemos.

Los reflejos de la fotografía casual de una niña en la casa Farnsworth de Mies, pensados con inteligencia y sensibilidad por Llinás en una revista profesional, fue el comienzo.

Pasa un arquitecto de Tarragona por delante del Gobierno Civil; descubre una mancha en el cobre del balcón principal del edificio. El arquitecto habla de ello al Decano del Colegio de Tarragona y los dos, quizá el mismo día, van a ver al Gobernador quien les explica que hay un proyecto de Madrid para la revisión total del edificio. La mancha era sólo una prueba de cómo limpiar los cobres de la fachada que con tanto esfuerzo, hace años, cuando lo construimos, quisimos que fuera “sucio”. Alarma general que termina por llamar al arquitecto que lo construyó para su restauración. Una condición, colaborar con un arquitecto de allá: surge el nombre de Llinás, una suerte. En la primera reunión, él feliz ante el arquitecto veterano y yo, más sibilino, feliz por saber que la obra estaría en buenísimas manos. Llegó a conocerse la obra mejor que yo cuando la construí. Uno quisiera que siempre, todo, fuera así. Lo mismo hizo con Jujol. Llinás, restaurador inteligente por buenísimo arquitecto. Después, la amistad, tanta que podríamos prescindir de la sinfonía profesional. Y viceversa.

Con los años, sin prisas, fui conociendo a la persona y sus obras, y en ella y en ellas alegraba encontrar una naturalidad inteligente entendida como valor arquitectónico difícil de lograr. Se confirmaba el acierto mostrado en el Gobierno Civil, como no podía ser de otra manera.

Coincidir tanto en pensamiento hace pensar por qué nuestras obras no se parecen más. Que la arquitectura hace sonreír, da risa, lo sabíamos de antes y lo practicamos juntos muchas veces. Construir con lo que “no es arquitectura”, darle la vuelta a las cosas y las ideas y hacer de ello una forma seria de estar como arquitecto de unas obras –como la biblioteca, la central telefónica, el museo y tantas otras-, que justifican plenamente a un arquitecto.

Sin embargo, sus escondidas sospechas arquitectónicas las veo yo más evidentes y explícitas, más filosóficas. Llinás cansado de la normalidad de estos temas y de su seguridad, confiado se somete al peligroso experimento de hacer presente, fragmentar y jugar con el programa dado, con un solar imposible, una propiedad díscola, un cambio de presupuesto o unas normativas olvidables, para una permanente renuncia al objeto arquitectónico acabado, redondo. Quizá por eso acepta encargos imposibles como el meterse en ese berenjenal de casas que construye en la periferia, en solares y situaciones inusuales, de Barcelona. En ellas, renuncia aparentemente a la totalidad para pensar en rincones agradables para un bienestar y en ello muestra su cultura y sensibilidad. Cuando uno llega a conocerlas bien se asombra de lo bien resueltas y trabadas que están. No sé si en la obra de los arquitectos hay etapas y no un continuo reflexionar, desde el propio camino, que da obras distintas. En cualquier caso, la expectativa de quienes le seguimos continúa siempre.

Al escribir, igual. Dice sin decir, ve lo que nadie ve -chispeante ojo de Polifemo y mentón en el Gobierno Civil- y lo que dice está tan difícilmente bien dicho que queda porque obliga a pensarse repetidamente.

Vestido de negro, muchas veces, está y no está -vive en Barcelona-, es la sombra inteligente en el escenario que dice lo justo, sin más, sin menos. Sorprende y deja pasar. “Nada por aquí, nada por allá... Queda la inteligencia y la sensibilidad, la cultura y el humor y el virtuosismo del mago, tanto más virtuoso cuanto menos arquitecto”

Y nos reímos mucho.

Alejandro de la Sota

dilluns, 6 d’octubre del 2008

divendres, 26 de setembre del 2008

Entorns: VIC

Plaça_Major_de_Vic

(Fotografia trobada a Internet)

Imatges: PUNTS DE VISTA

jaume_colomer_01 jaume_colomer_02

dilluns, 22 de setembre del 2008

Vacances: ESTIU 2008

Foto 01 Foto 02 Foto 03 Foto 04
Foto 05 Foto 06 Foto 07 Foto 08
Foto 09 Foto 13 Foto 11 Foto 12

Pensaments: CARTES DES DE DUBLÍN

20 de Juliol de 2008
St. Stephen's Green
Dublín






Altra vegada al Park, altra vegada sol, altra vegada començar el viatge, altra vegada Dublín.
Aquest matí m'he llevat amb la Berta, aquesta nit em ficaré al llit sol.
Sol no, sempre acompanyat de pensaments i cabòries.
Què he fet amb la Berta aquests dies.
Què no he fet.
La Berta. Estar sol.
Molt en què pensar.
Universitat. Parella. Com estar sempre content. Com aparentar content. Dedalus, Stephen... No recordo ja els noms.
Tantes Coses a somiar, tants dies somiant. És difícil escollir, n'hi ha tantes de bones.
Però també racionar. Racionalitzar. La paraula moderna pel mar de dubtes.
Quan no ho tens clar, pensa en el que t'és racionalment millor.
Si estudio, aprovaré; si aprovo, trobaré feina; Aleshores viuré.
Però, què em perdo si estudio massa?
Millor dit:
Em perdo si estudio massa?
Por de Canviar. De no ser jo mateix. Por de canviar cap a alguna cosa que ara considero pitjor.
Por.
En Bertolez durant tot l'any ha parlat de la por a equivocar-se.
I si t'equivoques?
La gràcia és que aprendràs, però i la decepció? I la decepció d'haver decepcionat?
Suposo que qui es pot decepcionar potser s'alegra per l'atreviment.
Atreviment.
"Que ser covar no valgui la pena, que ser atrevit no surti tant car"... Sabina

dimecres, 17 de setembre del 2008

Pensaments: CARTES DES DE DUBLÍN


Hughenot.Cementery.Jaume.Colomer.Costa


8 de Juliol de 2008
Apartament 40
Bride Strt. (St. Patrick
Cathedral)
Dublín


Reflexions, Pensaments, Dubtes i Escrits.
Reflexions, Pensaments, Dubtes i Escrits per la Berta.
Reflexions, Pensaments, Dubtes i Escrits per la Berta, però per mi.
Sempre que em trobo lluny de casa, em sento trist. Content d'estar trist.
Melancolia.
Suposo que ser lluny de casa, i estar envoltat de persones desconegudes; és per molta gent, el què significa està enyorat.
Jo no ho crec.
No hi ha angoixa. És sentiment de Singularitat.
Durant quasi tot el dia, estic envoltat de persones, que pensen en anglès. La veu dins el meu cap parla Català, i per tant aquest és l'idioma del meu pensament. Els meus pensaments només parlen amb mi, les meves idees són traduïdes per mi... però no pertanyen ja al meu llenguatge.
Aquesta és la singularitat. La barrera entre el pensament i l'entorn. Singularitat. ENYORANÇA.
Enyorança de la terra que sempre m'acompanya amb records i imatges dins el cap. Enyorança de Carrers, Places i Cases. Enyorança de la Gent que m'envolta i ocupa el meu temps. Enyorança de qui millor m’entén. Ella.
ENYORANÇA DE MI MATEIX.

Jaume Colomer i Costa

dimecres, 3 de setembre del 2008

Arquitectura: SANAA

Sana'a 2 054 testuser5_jan2008_03_public_g_UXaWm

(imatge Comparativa)

Sanaa, és el despatx de desenvolupament de la Kazuyo Sejima i en Ryue Nishizawa

La seva teoria arquitectonica es base en el concepte de Grau Zero. L'arquitecte ha de definir i crea un espai agradable, però és l'usuari el que li ha de donar vida.

Els seus projectes sovint són presentats com una arquitectura, neutre i quasi desinfectada. Això només és la meitat del procés. El seu concepte d'edifíci només pot ser entès, en el moment en què aquests són ocupats. És aleshores quan podem veure com de càlides són les seves construccions.

Jaume Colomer i Costa