“Ni mas, ni menos... Solo arquitectos”
Cruel i breu temporalitat. Bonica i càlida existència. La combinació, porta a gaudir la tristor: Melancolia.
Recursos comuns als escrits d'Alejandro del Sota. Sempre reflexius. Sempre directes. On res no sobra ni fa falta.
Humils.
Quanta humilitat a la seva arquitectura. Quanta persona després de l'arquitecte.
En aquest cas una reflexió atemporal i d'època sobre l'arquitectura.
Aprofitant la conferència de promoció d'un grup de nous arquitectes, desgrana la professió i el fet, i demostra passió, admiració i sobretot respecte.
Partint de l'idea que tots els arquitectes, sempre volen ser nous, relaciona l'arquitectura (com a fet) al seu temps. Les necessitats, el respecte per l'entorn, la vida de pròpia de l'obra i de les obres dels arquitectes propers, són el límit i els requisits; allò que permet a l'arquitectura ser solució i aportació.
Per contra la professió com una reflexió Eterna, sense temps, però d'època. On cada arquitecta és la resposta al seu moment, amb eines i materials destemporals, i que per tant iguala a tots. No hi ha edats, sinó present. Encara que l'experiència suma.
Durant tot el text és present la relació entre vida i mort, ocupació i vuit. I és probablement en aquest fet, on crea l'advertència: LES VOSTRES OBRES US SOBREVIURANT, APRENEU A MADURAR-LES PERQUÈ HAURÀN DE CONVIURE I OCUPAR.
I tota aquesta reflexió, explicada dos cops. Amb dos llenguatges. Dos temps. Dos Presents. Dues realitats de dos arquitectes, que creien i deien el mateix. Perquè si dius les coses dues vegades, és més probable que quedi.
Res no sobra ni fa falta. Humilitat contra mediocritat. Tant arquitecta després de la persona. Tanta ARQUITECTURA després de l'individu.
Entrades
